Moguda electoral

Si “no ens representen” s’ha convertit en un crit identificatiu dels indignats és, entre d’altres raons, perquè denuncien que el vot té un valor diferent segons on s’exerceixi i del partit que es triï. Creuen que no es pot votar en llibertat perquè, amb freqüència, el ciutadà es veu coaccionat per emetre el “vot útil” si no es vol quedar sense representació. Per DRY, les institucions espanyoles han perdut crèdit i legitimitat, que només podran aconseguir amb canvis palpables.

Però les protestes contra el sistema no van començar després de les eleccions, sinó que abans també hi va haver moltes queixes. Els partits sense representació parlamentària es trobaven amb una trava més per fer arribar la seva veu al parlament. Més enllà de la nul•la presència mediàtica, les formacions petites van haver de recollir més de 35.000 avals d’entre els ciutadans de tot l’estat en només 20 dies. La Llei Electoral s’havia reformat el gener de 2011 per introduir-hi aquest requisit, sense tocar el moll de l’os del sistema. PSOE, PP, CiU i PNV van ser els pares de la nova normativa que esquivava la qüestió de fons.

Un dels formulares per recollir signatures
per part dels grups extraparlamentaris. Rankia

Aquesta nova exigència, que va passar inadvertida per la majoria de ciutadans quan es va aprovar, va ser denunciada per les formacions polítiques extraparlamentàries per “antidemocràtica”, perquè a la majoria dels partits petits els mancaven dels mitjans necessaris per afrontar una recollida de firmes d’una magnitud tant elevada en tant poc temps. Es tractava de recollir un nombre d’avals igual al 0,1% dels electors censats a cada província.

Tot i les crítiques des de les petites formacions, aquest canvi no va suposar una barrera tan insalvable com havien pensat i aquells partits que tenien una mínima base social, com els ecologistes d’EQUO o els animalistes del PACMA, es van poder presentar a pràcticament totes les províncies que ho van intentar.

Continua llegint >>